Quan a començaments del segle XX es resolgué el problema del transport a llarga distància de l’energia elèctrica, es posà en marxa la segona revolució industrial. Abans cada factoria, cada instal·lació industrial, havia de generar la seva pròpia energia. La inversió necessària desanimava moltes iniciatives per manca de capitals. A més, la ubicació de la planta productiva quedavasupeditada a la situació de la instal·lació productora de l’energia. A Catalunya moltes fàbriques van optar per aprofitar els irregulars recursos hidràulics del Ter i del Llobregat lluny de les vies de comunicació i dels mercats.Els fabricants hagueren d'especialitzar-se en sectors industrials de baix consum energètic, com el tèxtil. La limitació energètica i la rigidesa en la localització van llastrar el desenvolupament industrial.

Connectar-se a la xarxa de distribució permetria a les empreses comprar l’energia que necessiten, concentrar l’esforç d’inversió en la producció i instal·lar-se al lloc més adient sense dependre de la ubicació de la font d’energia. L’aplicació dels motors elèctrics va permetre difondre la indústria en l’espai. La segona revolució industrial significarà l’explosió de les petites i mitjanes empreses que caracteritzarien el clàssic teixit industrial de Catalunya.

A Barcelona s’instal·là la primera indústria de generació elèctrica el 1881 amb una potència de 1.100 CV (la Sociedad Española de Electricidad), però els generadors treballaven a partir de la combustió del carbó que s’havia d’importar amb elevats costos de transport, la qual cosa encaria molt el kilowatt. Tant aviat com els alternadors i els transformadors van ser capaços d’augmentar suficientment el voltatge en la transmissió de l’energia minimitzant les pèrdues, l’atenció es dirigí cap a una font alternativa, inesgotable i que a la fi resultaria molt més barata, l’energia hidràulica de les altes contrades del Pallars. Així, el transport de l’energia elèctrica lluny del lloc de generació donarà l’empenta definitiva al procés d’industrialització català a l’entorn de Barcelona, sobre tota partir de l'adopció a les fàbriques dels motors polifàsics .

Els industrials catalans amb dificultats per trobar l’adequat finançament donada la gran envergadura de les obres, permeteren l’entrada en el negoci elèctric del capital estranger. Va ser un consorci financer amb base a Toronto (Canadà) el que finançaria les primeres obres de construcció dels grans embassaments i centrals del Noguera Pallaresa i un consorci franco-suís el que ho faria a la Vall Fosca. (1)

Quan Fred S. Pearson (fundador dela Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited, coneguda com “La Canadenca”) va traslladar-se al Pallars a estudiar la seva capacitat hidràulica, ja hi havia petites centrals instal·lades a la conca del Noguera Pallaresa (Isidre Arnalot Carrera de Casa Tort d’Alós ja havia construït tres centrals al Pallars per a l’enllumenatpúblic: la de la Pobla de Segur el 1898 amb aigua de la sèquia dels Molins, la de Sort el 1905, i la de Gerri també a la mateixa dècada). Però ara es tractava de grans inversions. Es va produir una veritable competició per a adquirir drets sobre les aigües pirinenques. Pearson vacomprar l’any 1911 els drets d’explotació del Noguera Pallaresa des de La Pobla de Segur fins a Camarasa a un enginyeri industrial barceloní, Domenec Sert i Badia, que els havia comprat uns any abans.(2) En aquells anys Emili Riu iPeriquet havia adquirit els drets sobre les aigües de la capçalera de la Vall Fosca i buscava inversor per a iniciar les obres a Capdella.

Una vegada assegurats els drets sobre les aigües el procés va ser molt ràpid. La Barcelona Traction and Power Company aconseguí la declaració “de utilidad pública” que permetia l’expropiació forçosa. Les negociacions per a l’expropiació dels terrenys per a la construcció dels embassaments, plantes industrials, torres d’alta tensió, etc..,es van fer amb els ajuntaments afectats i deixant de banda tota la resta de la comarca . A canvi de mínimes compensacions (energia elèctrica barata o gratuïta, força per a les indústries i canals de regadiu per a terres de secà(3)) només per als pobles i veïns afectats per les expropiacions, el “petroli” pallarès aviat començà a fluir cap a Barcelona deixant a bona part del Pallars a les fosques. Els grans salts del Noguera Pallaresa i la Vall Fosca capturaven l’energia elèctrica que es conduïa cap al sud industrialitzat i ric. En pocs anys el procés d’electrificació integral de l’espai català seria una realitat ... excepte pel que fa al Pallars Sobirà.

Com passa sovint amb la població de països petrolers del Sud que han de pidolar per la poca gasolinaque no marxa cap als països del Nord, cap línia d’alta tensió es va construir cap al Pallars Sobirà. Va haver promeses i projectes d’una línia de ferrocarril (la línia Balaguer – St. Girons) que hagués portat el progrés i també la llum cap a l’alt Pallars, però mai passà de la fase de projecte.

Línies d’alta tensió el 1922:1) Serós-Camarasa-Sans. 2) Serós-Mora-Reus-Sans 3) Capdella-La Pobla-Manresa-St. AdreuFont: SÁNCHEZ I VILANOVA Llorenç: (1990) La Canadenca. Un fenomen econòmico-social que transformà el Pallars. La Pobla de Segur . pàg. 126

Tornar a dalt

Això explica que al nord,Collegatsamunt, els pallaresos van haver de espavilar-se per poder encendre una bombeta a la nit. Petites turbines i petits generadors de corrent continua o alternadors es van anar instal·lant junt a les moles farineres o les serradores o allà on hi havia un barranc amb prou cabal i desnivell. Els pobles sense barranc hagueren de tractar amb els productors d’energia més propers o quedar-se a les fosques. Una vegada aconseguits els drets sobre les aigües (la qual cosa originà no pocs conflictes) (4) es podria iniciar la construcció de les instal·lacions. La iniciativa va ser privada o municipal. El subministrament d’energia elèctrica per una central municipalitzada entroncava perfectament amb la llarga tradició medieval de serveis bàsics a càrrec de l’autoritat consistorial. Però aquest esforç per a suplir l’abandó energètic no va poder mai garantir un subministrament estable i continuat i amb la potència necessària per a les activitats industrials i de tota mena que impulsaven el creixement econòmic de la resta del país.

Es produí un fort contrast deles formes de vidai desenvolupament urbà entre el baix i l’alt Pallars. Mentre a La Pobla de Segur, a Salàs o a Tremp hi havia enllumenat públic, força motriu, clavegueram i aigua corrent,s’instal·laven fabriques (tèxtil, fusta, alimentació, ...) i tallers, i on les cases s’escalfaven amb estufes i s’estrenaven electrodomèstics (5), a Sort i a Rialp només s’encenien unes quantes bombetes a la nit. Pobles com Tor, Norís, Freixa, Mallolís ...van haver d’invertir molts recursos i enginy per tal de poder mal il·luminar pel seu compte les seves llars a la nit, gairebé fins al segle XXI.

La Catalunya moderna i industrial s’aturava a Collegats. Durant el període de 1910 a 1930 el Pallars Jussà augmentà la seva població de 18.996 a 22.108 persones (un 16.6%) mentre que el Pallars Sobirà en perdia 1.127 (més d’un 12%) durant la dècada de 1920 a 1930. Tot i que passada la dècada de les grans construccions hidràuliques el Pallars Jussà va perdre població, l’any 1950 encara superava la xifra de 1910 en 789 persones mentre que el Pallars Sobirà havia experimentat una davallada de 2.236 persones, gairebé el 18% de la població.(6)

La gran majoria d’aquests pobles no van poder gaudir de la connexió a la xarxa d’alta tensió fins al darrer quart del segle XX. Aquesta situació duraria fins que es construïren les grans centrals de Hidroelèctrica de Catalunya (HC) i FECSA a la capçalera de la comarca. La central d’Espot (construïda per H.C. del 1950 al 1953 amb aigua del riu Escrita amb 9.760 kW de potència) i sobre tot la Llavorsí-Cardós de FECSA (construïda del 1960 al 1966 per aprofitar l’aigua de la Noguera de Cardós, captada amb una resclosa a Tavascan i un canal de 16 km amb una potència de 52.800 kW), requeriren la construcció d’una línia de 25.000V cap al sud a la qual pogueren per fi connectar-se els pobles del Pallars Sobirà(7) (Sort es connectà a la xarxa de FECSA el 1968). Per fi els pobles del Pallars Sobirà van poder instal·lar les primeres màquines de munyir i els primers electrodomèstics a la llar. Amb l’energia elèctrica assegurada el Pallars Sobirà entrava per fi al segle XX i es feiapossible el desenvolupament del sector turístic de muntanya que ha tornat a donar vida a la comarca. Les petites centrals van haver d’anar tancant. Alguns empresaris particulars van lliurar la xarxa de distribució a FECSA a canvi d’entrar com a treballadors de la companyia com va ser el cas de Felip Montoliu Barò, de la minicentral de Gerri que subministrava electricitat per a varis pobles.

Per força doncs, una de les poques indústries que es desenvoluparen al Pallars Sobirà durant els tres primers quarts del segle XX va ser precisament la de construcció de petits embasaments, canonades i salts, així com la instal·lació i manteniment de la maquinària necessària per a la producció hidroelèctrica. Col·lateralment els molins hidràulics van seguir en funcionament quan a la resta de Catalunya feia dècades que s’havien aturat. A Gerri de la Sal funcionà fins als anys 80 un taller capaç de dissenyar, construir, equipar i dur el manteniment i reparacions de petites centrals hidroelèctriques. Avui aquest taller ha desaparegut, el seu propietari, Lluís Vilà, ara retirat, ens ha estat de força ajuda (via telefònica) a l’hora de relacionar i recollir dades sobre el funcionament i potència de moltes de les minicentrals que funcionaren i/o funcionen al Pallars Sobirà.

També cal destacar la feina dels moliners que sovint arrendaven el molí. Els montoliueren una família que arrendaren la mola de Sall,i van adquirir la mola de Baro. Combinaven l’ofici de moliner fariner i eld’electricista de la central i a fen que havien de dominar ambdós oficis. UnsMontoliu tenien a Trempl’establiment “Radio-Electra Montoliu” al carrer Dr. Pearson 21

Tornar a dalt

1 Tot aquest anàlisi històric està molt ben explicat per Horacio Capel: La electricidad en Cataluña, una historia por hacer a http://www.ub.es/geocrit/conc-2.htm

2 El 1900 Tremp s'afanyava a resoldre el problema dels serveis domèstics d'aigua a la ciutat i pobles de la rodalia, solució que semblà poder-se trobar en un projecte que presentà el vell Jaume Clotet i Homs. El projecte consistia en construir una presa al paratge, conegut com "el barranc de Sant Pere" de Collegats, a 22 km de Tremp, que derivaria 16.000 l/seg. del cabal de la Noguera, suficient per abastar d'aigua tots els pobles de la ribera, i a més posar en regadiu 14.000 hectàrees de terreny. El 8 d'abril de 1900 es sol·licità de l'Administració la concessió pertinent, però es trobaren que se'ls havia avançat Domènec Sert. SÁNCHEZ I VILANOVA Llorenç: (1990) La Canadenca. Un fenomen econòmico-social que transformà el Pallars. La Pobla de Segur . pàg. 35

3 SÁNCHEZ I VILANOVA Llorenç: Op.cit, pàg. 34

4 SÁNCHEZ I VILANOVA Llorenç. Op.cit,pàg. 35

5 GIMENO, Manel (1999) Un segle i mig de botigues i indústries de la Pobla de Segur. Ajunt. de la Pobla de Segur. Pobla de Segur

6 SABARTÉS i GUIXÉS, JOSEP MARIA: L’Exode Pallarès Ed. Garsineu Tremp 1993. Pàg. 29

7 Mateu i Llevadot i altres (1983) El Pallars Sobirà. Estructura socio-econòmica i territorial. Ed. Caixa d’Estalvis de Catalunya.Barcelona. Pags. 258-268

Tornar a dalt